La serp d'Aram
Una invitació a mirar la por
(Versión en castellano más abajo)
Fosquejava, quan al tornar per un sender de roca vermella, d’una ruta muntanyenca que conec a ulls clucs, una serp verda com l’herba del nord em va sorprendre. Ens vam trobar a menys de dos pams. Gruixuda com tres pals d’escombra junts i d’uns dos metres de llarg , em barrava el pas, com a punt d’atacar. Es va posar a bufar i la meva gossa Alys i jo, vam fer un gran salt endarrere. Llavors em va envair una onada de por desconeguda. Una por ancestral, que glacial s’obria pas a la part més fonda del meu sistema nerviós. Passaren uns segons fins que em vaig fer amb el mòbil per captar l’instant, però ja s’havia ocultat a un forat de la roca.
No recordo des de quan sento fascinació per les serps. Éssers mítics, malèvols, intel·ligents, temptadors...S’oculten de la nostra superficial mirada, com un gran nombre d’esperits del bosc. Per això quan es produeix un encontre fortuït com el de l’altre dia, l’experiència em resulta captivadora.
Un cop a casa, vaig investigar la troballa, aprenent que l’anomenada serp verda - Malpolon monspessulanus- és la serp de major tamany de Catalunya. També que no sol deixar anar verí a la primera mossegada i que, tot i verinosa, no és mortífera com l’escurçó però que pot matar a un gos. Amb aquest consol, vaig seguir rumiant sobre l’encontre i em va venir a la ment la serp d’Aram de les Escriptures (Nombres, 21:4-9).
Després de fugir d’Egipte, el poble jueu no parava de queixar-se, criticava a Déu i a Moisès. Es planyien perquè el menjar no els agradava i no tenien prou aigua. Li retreien a Moisès haver-los fet sortir d’Egipte. Llavors el Senyor els va enviar serps verinoses i molts van morir. Els israelites, penedits, van demanar a Moisès que intercedís per ells i aturés el càstig. Així ho feu Moisès i la resposta de Déu va ser que construïssin la imatge d’una serp i la posessin a dalt d’un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida. Moisès va fer la serp d’Aram i tots els que la miraren es van curar.
Encara amb la por verda al cos, el simbolisme de la serp d’Aram em feia rumiar. Què pot voler dir que mirar la imatge de les nostres pors ens curi? A través de quin mecanisme?
Vaig decidir agafar la por més intensa del meu moment actual, i descobrir-ho per mi mateixa. Vaig fer un dibuix d’un estendard amb una serp enroscada, un dibuix com el que hi ha a les ambulàncies i els cartells d’algunes farmàcies. Tan fondes són les arrels d’aquest símbol que l’ha fet perviure fins els nostres dies.
Em vaig dibuixar minúscula al peu de l’estendard. Llavors em colpí una onada d’humilitat. Què hi podia fer jo amb aquella monstruositat de serp? La vaig seguir mirant. Tan poques coses són a les meves mans. Em rendeixo, em lliuro. Un pes es llevà de mi. La seguia mirant. Llavors, de sobte m’assaltà un pensament: la serp és morta. Ja no em pot picar. Si la serp és morta, llavors allò que temo, també és insubstancial. I per altra banda, com la serp, jo també soc mortal. El símbol va fent feina dins meu, unint allò aparentment separat, com fan els símbols per definició. La serp ja no m’atemoreix. La segueixo mirant.
Durant milions d’anys, les serps, com els grans gats i les aus rapaces han estat els principals depredadors dels homes. No és casual que el drac en el seu hiperrealisme contingui al triple depredador - amb característiques de felí, mandíbules i urpes; de rapaç, ales i urpes; i de serps, escates i verinosa boca. La seva aparició literal com en el meu cas, o en un artefacte cultural com aquest, ens convida a mirar als ulls a les nostres pors. I així, en aquest particular dia de juliol, et pregunto: quina serp, quin drac o quina por has de confrontar?
EN CASTELLANO
La serpiente de Aram
Una invitación a mirar al miedo
Oscurecía, cuando al regresar por un sendero de roca roja, de una ruta de montaña que conozco bien, una serpiente verde como la hierba del norte me sorprendió. Nos encontramos a menos de dos palmos. Gruesa como tres palos de escoba juntos y de unos dos metros, me cerraba el paso, como a punto de atacar. Al verme hizo un bufido y mi perra Alys y yo dimos un gran salto atrás. Entonces me invadió una ola de miedo desconocido. Un miedo ancestral, que glacial se abría paso a la parte más profunda de mi sistema nervioso. Pasaron unos segundos hasta que me hice con el móvil para captar al instante, pero ya se había ocultado en un agujero de la roca.
No recuerdo desde cuando siento fascinación por las serpientes. Seres míticos, malévolos, inteligentes, tentadores... Se ocultan de nuestra superficial mirada, como un gran número de espíritus del bosque. Cuando se produce un encuentro fortuito como el del otro día, la experiencia es cautivadora.
Una vez en casa, investigué el hallazgo, aprendiendo que la llamada serpiente verde - Malpolon monspessulanus- es la serpiente de mayor tamaño de Cataluña. También que no suele soltar veneno en el primer mordisco y que, aunque venenosa, no es mortífera como la víbora pero que puede matar a un perro. Con este consuelo, seguí pensando sobre lo ocurrido y me vino a la mente la serpiente de Aram de las Escrituras (Números, 21:4-9).
Después de huir de Egipto, el pueblo judío no paraba de quejarse, criticaba a Dios ya Moisés. Se compadecían porque la comida no les gustaba y no tenían suficiente agua. Le reprochaban a Moisés haberles sacado de Egipto. Entonces el Señor les envió serpientes venenosas y muchos murieron. Los israelitas, arrepentidos, pidieron a Moisés que intercediera por ellos y detuviera el castigo. Así lo hizo Moisés y la respuesta de Dios fue que construyeran la imagen de una serpiente y la pusieran en lo alto de un estandarte. Todo el que haya sido picado, si la mira, salvará la vida. Moisés hizo la serpiente de Aram y todos los que la miraron se curaron.
Con el miedo verde aún en el cuerpo, el simbolismo de la serpiente de Aram me hacía pensar. ¿Qué significa que mirar la imagen de nuestros miedos nos cure? ¿A través de qué mecanismo?
Decidí tomar el miedo más intenso de mi momento actual, y descubrirlo por mí misma. Hice un dibujo de un estandarte con una serpiente enroscada, un dibujo como el que hay en las ambulancias y carteles de algunas farmacias. Tan hondas son las raíces de este símbolo que pervive en nuestros días.
Me dibujé minúscula al pie del estandarte. Entonces me golpeó una ola de humildad. ¿Qué podía hacer yo con esa monstruosidad de serpiente? La seguí mirando. Tan pocas cosas están en mis manos. Me rindo, me entrego. Un peso se levantó de mí. La seguía mirando. Entonces, de repente me asaltó un pensamiento: la serpiente está muerta. Ya no puede picarme. Si la serpiente está muerta, entonces lo que temo, también está muerto. Y por otra parte, como la serpiente, yo también soy mortal. El símbolo va haciendo su trabajo en mí, uniendo lo aparentemente separado, como hacen los símbolos por definición. La serpiente ya no me atemoriza. La sigo mirando.
Durante millones de años, las serpientes, como los grandes gatos y las aves rapaces, han sido los principales depredadores del hombre. No es casual que el dragón en su hiperrealismo contenga al triple depredador - con características de felino, gran mandíbula y garras; de rapaz, alas y garras; y de serpientes, escamas y venenosa boca. Su aparición literal como en mi caso, o en un artefacto cultural como éste, nos invita a mirar a nuestros miedos a los ojos. Por ello, en este particular día de julio, te pregunto: ¿qué serpiente, qué dragón o qué miedo debes confrontar?
